Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de febrer.
Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.
Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de febrero.
Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.
El mètode
Fa una setmana li van parlar del mètode japonès que ha
revolucionat l’ordre a les cases de mig món. Engrescada, atès que sempre ha
viscut en el caos, comença a llençar tot allò que no la fa feliç seguint
l’ordre establert: roba, parament de la llar, papers, llibres, objectes de
record... Les bosses amb tot el que rebutja s’acumulen al menjador, però amb
cada categoria que finalitza sent que encara li falta alguna cosa més.
Emprenedora, decideix ampliar el mètode a la seva realitat. Quan a la nit baixa
les darreres bosses al contenidor, se sent orgullosa de la tasca realitzada i
puja al seu apartament net, endreçat i tranquil. Mentrestant, al carrer, el
crits esfereïdors d’alguns familiars indesitjables queden esmorteïts pel dur
plàstic de les bosses que ha triat per desfer-se, una última vegada, del que no
la feia feliç.
Judith Priay
Barberà del Vallés (Barcelona)
*Fotografia de Jordi Peró Enjaume.
El secret de la ratafia
La humanitat té diversos secrets que encara no han estat mai
resolts: l’assassinat de Kennedy, el Triangle de les Bermudes, els arxius del
Vaticà… però segurament el més ben guardat és la recepta de la ratafia de la
família Alzina-Sureda. Tothom té la seva pròpia manera de fer, però la seva té
aquella màgia del canvi de color en què, de forma poètica, la ratafia es torna
més transparent en temps de primavera, com si les herbes que la componen
recordessin que han de florir. L’esma amb què han protegit el secret encara
l’ha mitificat més.
Se’ls ha seguit pel
bosc amb detectius disfressats d’agents rurals, s’han pactat casaments per
infiltrar nores espies i s’ha intentat subornar-los de mil maneres... però els
Alzina-Sureda són inescrutables.
Hom afirma que són cinquanta-dues les herbes que usen;
altres diuen que la clau rau en l’ús del saüc exposat a ones hertzianes
atabalades; uns tercers diuen que són els dies que resta exposada a sol i a
serena; i molts, molts, creuen que han pactat amb el diable. I la família què
hi diu? Doncs la família tira pilotes fora:
“Nou verda i deu ingredients més". Quina ràbia fan, oi?
Guifré Miquel i Fageda
Barcelona
La teràpia
L'Anna havia llegit que al Japó hi havia establiments en els
quals es podien comprar objectes i trencar-los per canalitzar emocions
negatives. I el cert era que, després de la separació, tenia molts sentiments
que no sabia com gestionar. Per desgràcia, Reus no era Tòquio, així que hagué
de posar-hi imaginació.
Es mirà un gerro de la sala d'estar. Dubtà alguns segons.
Finalment, plena de fe en la teràpia, l'alçà amb ambdues mans i l'estavellà
contra el terra.
Mentre la porcellana esdevenia una munió de bocins, sentí
com un pes interior se li començava a desnuar. Així que donà una ullada al seu
voltant, localitzà una làmpada de peu que mai li havia agradat, hi apropà un
palmell ben obert i, sense contemplacions, li propinà una manotada.
Se sentí tan bé que provà sort amb un centre de taula.
L'alliberament que li proporcionà aquell acte de destrucció feu que ja no
tingués aturador. Plats i gots de la vaixella, quadres amb els seus marcs,
testos amb plantes. El televisor. Tot a miques.
Mentre sortia per la porta d'entrada amb el rostre
il•luminat per un somriure catàrtic, pensà que havia sigut un gran encert
quedar-se amb una còpia de les claus del pis del seu ex.
Ariadna Herrero i Molina
Les Franqueses del Vallès (Barcelona)
*Clara Paget com a Anne Bonny a Black Sails.
Anne Bonny
Rackham s’adreça a l’única casa de l'illa. El primer any,
recorda, va manipular llargament la brúixola abans d'acceptar que era a
l’habitatge que els portava el mapa. Va empentar la dona i va ordenar als seus
que excavessin l'habitació, just on indicava la creu del mapa. Una ovella va
pagar, a fora, la decepció.
Un any després la dona, que els esperava, els va oferir una
copeta del celler habilitat en aquell forat. Rackham va paladejar el vi aspre
mentre se la mirava i va indicar la cuina als pirates. Però el trespol de la
cuina, com el de l’habitació, no amagava més que terra i roca.
Passats deu anys de forats inútils, al cap del temps, un
estrany propòsit ha pres forma en la seva ment i l’ha fet venir sol. Per això, quan
de lluny veu finestres que peten i la teulada enfonsada, la sang se li glaça.
Corre, aterra la porta, ignora la pols, colpeja fantasmes. I, dintre la casa
abandonada, Rackham plora per no haver entès molt abans, al llarg d’aquells deu
anys, que era ella el tresor que indicava el mapa.
Fuig no sap on. Només sap que amagarà el mapa en qualsevol
biblioteca perquè un altre lector sàpiga interpretar-lo a temps --i no com ell,
el més idiota dels pirates.
Joan Rebagliato Nadal
Calella (Barcelona)
Llarg camí
El pagès de pell torrada nota el tacte de suor al coixí. Ha
lluitat tants anys contra el fantasma, que li sap greu deixar-se endur.
Finalment però, acluca els ulls. Cau avall, per un forat profund. L’olor de
terra acabada de llaurar l’embolcalla. Gotes de rosada sobre uns pàmpols li
mullen la cara. Llum, veu llum. Una escletxa que s’acosta, s’escolten veus.
Lentament surt de la foscor i amb la vista borrosa s’observa, va nu. Algú
l’agafa, s’ofega. Enyora el suau xiuxiueig de la vinya i plora amb gran desconsol.
S’intenta eixugar les llàgrimes, però no en troba, i llavors s’adona de la seva
petita mà. Una dona suada i exhausta l’observa.
Maria Figueras Tutusaus
Sant Vicenç de Calders (Barcelona)
