Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de desembre.
Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.
Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de diciembre.
Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.
Mal despertar
Avui, quan m'he aixecat, ho he trobat tot molt estrany. La
meva habitació estava mig buida i el llit tenia una vànova diferent. Al
passadís he notat l'olor de xurros dels diumenges i he dubtat, no era dijous?
Des de la finestra del menjador he vist el meu germà petit a punt d’entrar al
portal de l'edifici, però... era ell? Bé, així ho diria jo, tot i que semblava
bastant més gran i portava barba!, impossible que li hagi crescut en un dia.
Intentant entendre-ho, m’he quedat aturat en veure a la paret del costat de la
cuina un calendari penjat... del 2027! Llavors és quan la meva mare, també amb
uns deu anys més, ha sortit del lavabo i sense fixar-se en mi ha entrat al
menjador. Tot seguit, com fa de tant en tant, ha encès al bufet una petita
espelma, una animeta, davant les fotos dels familiars que ens han deixat: els
avis, el meu pare i el tiet Anselm. M’adono que ara hi ha una foto més en
aquest grup. La meva.
M.Carme Marí
Castelldefels (Barcelona)
Pels vilatans
Ben rúfol, així era el dia. Als suricates de la vall no els
importava, i menys quan van rebre la visita d’un congènere amb ulleres de sol.
Portava com a regal paraules ben sonants, meloses, coses com llibertat o
democràcia. Els vilatans treballaven sota l’ombra del retrat d’un porc, el qual
portava un curiós complement daurat al cap. Abans no se’n van adonar ja tenien
el complement daurat rodant per terra i un magnífic lloc on debatre. Els
nostres amics peluts hi van anar aquell mateix matí a decidir el seu futur. La
primera gran fita a superar era el color de la moqueta. Brandant la seva
llibertat d’expressió el conjunt de cadires es va dividir entre blaus i
vermells. Es interessant recordar el daltonisme crònic dels suricates, només
resoluble amb unes ulleres que rara vegada portaven. Entre llançaments
d’utensilis burocràtics es va elevar un braç i un revòlver. El nou Gran Guia
dels vilatans els va portar al progrés, però al morir la cadira no es va
refredar abans no s’hi posés el fill. Els vilatans van tornar a treballar, però
no va trigar a venir un individu pelut de binocles tintats. I així, els
complements daurats i els utensilis burocràtics van seguir rodolant.
David Garriga Vall
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)
